Barefoot Gen explica el bombardeig d'Hiroshima des de la perspectiva d'un noi, Gen, i la seva família. Però els temes del llibre (els danys físics i psicològics que la gent comuna sofreix per la realitat de la guerra) són avui veritablement esgarrifosos. Gen i la seva família han estat lluitant durant molt de temps sense gaire menjar, diners ni medicaments, però, tot i les dificultats, intenten mantenir una aparença de vida normal. Els adults estan esgotats i gairebé desesperats; els nens fan atacs aeris i inanició més o menys amb calma. Nakazawa, un supervivent d'Hiroshima, retrata eficaçment la tensió de viure en aquest entorn i mostra com els esforços per mantenir-se optimistes en circumstàncies nefastes de vegades es manifesten com un humor maniàtic i irracional. La història ofereix un cert optimisme: els personatges realitzen actes d’autosacrifici pel bé dels veïns i dels éssers estimats (per exemple, quan la mare embarassada de Gen es posa malalta per desnutrició, ell i el seu germà es fan orfes i actuen al carrer tirant els diners les parets de casa seva perquè no s’enxampin). Sota aquesta actitud pràctica hi ha la culpabilitat profunda i el sentiment d’impotència dels pares. Quan els nens clamen extàticament per un tros de menjar, els pares es dissolen en vergonya i dolor. L’art és molt dibuixat i expressiu i la narració té un ritme tan natural que és fàcil d’introduir-se en la vida de la família, cosa que fa que els lectors del cataclisme que els esperen siguin més reals, íntims i difícils d’aconseguir. Tot i el seu caràcter angoixant, aquesta obra és inestimable per les lliçons que ofereix d’història, humanitat i compassió.
